Hace unos días apareció la noticia que el próximo otoño saldrá a la venta un nuevo videojuego llamado ‘The Wheelman‘.
Se trata de un videojuego “violento” en el más puro estilo GTA IV, pero que en este caso sustituye el escenario virtual de Nueva York y lo cambia por… Barcelona.

Aseguran que Midway Newcastle, la empresa desarrolladora del videojuego, tomó miles de fotos de la ciudad y grabó muchas horas de video desde las ventanillas de los coches para hacer las persecuciones lo más verosímiles posibles.

En este sentido, Barcelona con ‘The Wheelman‘ coge el relevo de Nueva York (GTA IV) y de Londres (The Getaway).

La noticia ha tenido polémica. Ya han saltado los opinadores oficiales poniendo el grito en el cielo sobre la posibilidad -virtual- que puedas circular a 200 km/h por la Diagonal, tirotearse en pleno barrio gótico o matar policías. Toda una herejía en pleno siglo XXI. Ridículo.

Tenemos un establishment que no nos lo merecemos. Se regocija cuando Carlos Ruíz Zafón escribe sobre Barcelona, incluso paga para que Woody Allen ruede en la ciudad condal…

En cambio arruga el hocico con un videojuego… incluso sobreactúan y hacen el ridículo cuando desde el “Ayuntamiento de Barcelona, han dicho que solicitarán un informe jurídico para ver si se pueden emprender medidas legales para retirar del mercado el video juego violento“.

Supongo que a partir de hora, el Ayuntamiento de Barcelona (¿o será la Generalitat?) velará también por nuestra educación y salud mental en todos los ámbitos…
Confío que revisen (¿y censuren?) todas las series de TV y largometrajes que se rueden desde Barcelona. También la música -sea del género que sea- por si hacen un uso indebido de la marca. Eso también incluye todas las series de animación, cualquier libro, web o blog, que haga referencia a Barcelona.

Espero que tengan a bien, escudriñar cualquier spot publicitario que se ruede en Barcelona, no vaya a ser que manche la reputación de “su” ciudad políticamente correcta.
A mí me parece una estupenda noticia -para Barcelona- que un videojuego se inspire en la ciudad. De hecho creo que al director general de la empresa desarrolladora (Midway Newcastle) deberían darle la “Creu de Sant Jordi” o la “Llave de la Ciudad”. Además, tanto el Ayuntamiento, como la Generalitat (y quizás alguno de esos Ministerios) deberían costear, total o parcialmente, los gastos de promoción de ‘The Wheelman‘….

Tremola el regnat de Vilaweb com a líder d’audiències dels mitjans digitals en català?

Sens dubte, l’aportació del Vicent Partal i de Vilaweb a la internet catalana és indiscutible i molts l’hi hem d’estar agraït. Però, l’avantatge de ser el primer en el món dels diaris no representa una avantatge competitiva per sempre. I el fet de ser un actor purament online representa alhora una clar desavantatge en el minut en que la resta es comença a despertar i a posar-se les piles.

Aquest és el cas de l’Avui que per molt orgullós que estigui d’haver estat el primer diari a l’estat en tenir pàgina web fins ara mai havia entès que era això de tenir presència a la xarxa. Però, la incorporació del Xavier Bosch pot canviar les coses al menys si fem cas a les seves darreres paraules, on afirma que l’Avui.cat serà un clar eix estratègic.

Però, en el darrer any ja intuïm una millora de les dades de l’Avui.cat respecte Vilaweb. Si fem cas de les dades d’OJD, des del febrer del 2007 al gener d’aquest 2008 l’Avui.cat ha passat de 109.044 a 186.027 usuaris únics i de 427.436 a 833.342 visites. L’Avui.cat està quasi doblant les seves xifres en només un any. En canvi, Vilaweb no creix al passar de 309.229 a 300.178 usuaris únics i de 1.256.126 a 1.326.261 visites. E-noticies millora un 27% les seves xifres però queda molt lluny de Vilaweb o l’Avui.cat al tenir aquest mes de gener 78.525 usuaris únics i 412.958 visites.

Vilaweb perd terreny com a mitjà digital en català. També, segons el ranking d' Alexa.com:



L’Avui.cat compte a més amb una clara avantatge: té un diari en paper darrera i el treball d’un equip periodístic molt més ampli. Vilaweb, per la seva, banda porta massa temps sense innovar en el seu format. Com a diari digital, si vols ser generalista o competeixes en continguts o ho fas oferint una millor  experiència d’usuari. Un altre camí passa per tenir un posicionament molt més centrat com sempre ha sabut fer E-noticies al centrar-se en la política.

No s’entén – a no ser que ens tinguin una sorpresa preparada – que amb el coneixement del Vicent Partal no hagin innovat més amb el seu diari electrònic, recollint les tendències que millor estan funcionant a la xarxa.
Ja fa temps escrivia les 10 coses que crec que ha de tenir tot diari de futur a la xarxa.

1. Un diari que em destaca les notícies més rellevants en funció:
   o        Dels tags de les noticies que finalment clickejo.
   o        De les meves pròpies valoracions (en el cas de que voti una determinada notícia en el passat.
   o        De les valoracions de la resta d’usuaris.
2. Un diari on puc llegir les opinions i comentaris de la resta d’usuaris.
3. Un diari amb menys columnes i un major scroll vertical.
4. Un diari que excel·leix amb les notícies de darrera hora i es converteix amb els meus ulls a internet (apuntant-me enllaços a webs que em poden permetre a estar vertaderament a la última).
5. Un diari que em permet publicar notícies i fins i tot em compensa econòmicament per fer-ho (quan realment es mereix).
6. Un diari que des de la noticia en text em permet veure mini-vídeos sobre el tema.
7. Un diari que em permet definir alertes sobre temes ben concrets.
8. Un diari sense excessiu soroll visual (l’estrictament necessari) i amb una mida de lletra raonable i digerible.
9. Un diari on relacionen notícies amb posts de blogs (no necessàriament del lectors del mateix diari).
10. Un diari que em diu de manera clara, ràpida i intuïtiva – en esquema folksonomic - quins són els temes més rellevants del moment.

No sé si són aquestes, però sí sé que la innovació constant és l’únic manera de competir en l’era digital. També, per Vilaweb.

Aquest fi de setmana s’ha organitzat – amb sorpresa i admiració per part meva – la Catosfera, unes jornades per reflexionar sobre la blogosfera catalana.

Tot i no poder-hi anar, em sento clarament part de la Catosfera més enllà que fa uns mesos incloguessin aquest bloc en la taula periòdica de la Catosfera :).

[Veure imatge ampliada]

I m’hi sento part no tal sols pel fet de fer anys que porto escrivint des del Ditades (des del 15/11/2003), si no pel fet de fer-ho en català. Més d’un cop algun company m’ha recordat com s’ampliaria la repercussió que tindria si escrivís en castellà i són molts els blocs que catalanoparlants escriuen en castellà per aquest mateixa raó. Per mi, escriure en català és una manera de mantenir viva la cultura i la llengua catalana. Per això, és un orgull formar part d’aquesta gran comunitat de blocaires catalans que escrivim en català.

A més, el fet que els catalans siguem prou actius en la blocosfera al menys pels 40.000 blocs actius que s’estima que hi ha la xarxa, parla de la maduresa intel·lectual i alhora digital del nostre poble. Però, alhora de la nostra maduresa democràtica. Recollint algunes de les definicions que el Marc Vidal – organitzador de la Catosfera de Granollers – feia en la seva presentacióm, un bloc és un altaveu democràtic que qualsevol pot utilitzar. És diàleg i debat. És vigilància activa. És l’embrió d’una societat més lliure i justa.

Per mi, un bloc és sobretot un espai on madures i ordenes idees alhora que pel fet d’escriure-les fa que les interioritzis i les facis plenament teves.

I això és els que els catalans hem de demostrar al món. Que amb la paraula – encara que estigui escrita en un poc conegut bloc personal - podem arribar més lluny que mai.

En aquest sentit, el meu amor per Catalunya m’ha portar a crear fa pocs dies un nou bloc: Per quan vingui un altre juny, on aniré escrivint sobre Catalunya, el seu futur i el full de ruta que l’ha de portar cap a la independència.

És hora de començar a esmolar les eines ! L’hora s’acosta.

Les muntanyes les movem persones com tu i com jo que amb els nostres somnis, la nostra empenta i el nostre dia a dia construïm realitats que abans no existíem.

Les muntanyes més altes, però, les mouen persones el magnetisme de les quals ens arrastren a seguir-los allà a on vagin. Per mi, una de les persones amb major magnetisme és sens dubte l'Steve Jobs qui any darrera any no deixa de sorprendre'm.

No podem saber la força que té un líder en el segle XXI sense escoltar el discurs que va fer fa 3 anys a la Universitat d’Stanford. Hagués donat la meva vida per haver-lo escoltat en directe. L’he escoltats n cops i encara se’m posa la pell de gallina.

[Versió a Youtube en anglès]
[Versió a Youtube subtítolada 1ª part] [2ª part]

"Stay hungry, stay foolish”

Poques són les empreses amb èxit que avui en dia aconsegueixen convertir els seus llançaments amb fenòmens de masses com ho fa Apple. La connexió emocional d’Apple i els seus productes li deu molt al seu líder carismàtic. Ben segur que la realitat d’Apple la provoquen persones del seu equip però és ell qui fa aquestes persones donin el millor d’elles mateixes per fer que Apple sigui el que és.

Amb el seu peculiar estil de vestir i les seves ulleres estil Lennon, Steve és un altre cosa. Un referent a seguir per la seva proximitat i el seu magnetisme que es riu de líders polítics o empresarials del país o d’arreu del món.

El món precisa de líders com l’Steve Jobs. Catalunya també.

Amb l’ànim de ser-ne un d'ells algun dia (ho confeso), jo vull ser una mica Steve Jobs.

A poques hores de la Diada, deixeu-me trencar la temàtica del Ditades per un dia i expressar-vos els meus sentiments sobre el moment que vivim a Catalunya.

Com a sobiranista que sóc des de que tinc ús de raó, la figura del ‘català emprenyat’ es converteix en la meva persona en ‘català superemprenyat’: l’estadi al que hem d’arribar tots per dir que ja n’hi ha prou. I tot i que estic convençut que els problemes de Catalunya no en són només culpa de la relació que tenim a Espanya, la situació actual només ens farà entrar en K.O. tècnic com a país en un món cada cop més exigent i salvatge. Sense ambició de país i sense els recursos adients, no tindrem el futur que un poble com el català (treballador, honest, formigueta, empàtic,...) es mereix.

Per això, des d’aquest humil columna us convido a creure que després de 300 anys d’humiliacions i injustícies com a poble s’acosta l’hora de dir: Fins aquí hem arribat !

I mentre esperem que aparegui el líder que ens faci donar el gran pas, crec que són moltes les coses que podem fer els catalans a títol individual per crear les condicions que ens portin a la independència. Són molts els amics que em diuen i ‘què vols que fem nosaltres?’. Aquí les meves 10 petites recomanacions:

1. Pren-te el catalanisme i la identitat nacional com un tema profundament important. Viatjant pel món t’adonaràs del problema d’identitat que tenim els que venim d’un país sense Estat.
2. Sigues optimisme i no dubtis que veurem en vida la independència de Catalunya.
3. Viu el català amb la seva màxima expressió: quan demanis un cafè amb llet en un bar, quan escullis un diari al quiosc, perfeccionant cada dia el nostre català (mal après per tenir professors nascuts en el franquisme),...
4. Oblida la dicotomia dreta-esquerres. No existeix a aquestes alçades de la pel·lícula. La dicotomia real és independència- autonomia simètrica.
5. Treu pit i explica allà on vagis arreu del món els nostres trets diferencials.
6. Engresca a la nova immigració a aprendre el català i a conèixer la cultura catalana.
7. Estudia la Història de Catalunya. Vés a una llibreria, compra alguns llibres i coneix què va passar realment l’any 1640, el 1707 o el 1931.
8. Vincula’t al catalanisme. Pren partit i descobreix quina associació, moviment o partit polític t’engresca el suficient com per posar-hi el teu granet de sorra.
9. Parla amb els amics i familiars de política i Catalunya. Canvia les seves pors i incerteses i ajuda’ls a entendre que com a poble serem el que realment voldrem ser.
10. Radicalitza’t. No podem viure entre colors grisos tota la vida. O blanc o negre. O espanyol (opció que respecto completament) o català.

Catalunya m’importa i molt. Per això, us vull comunicar que he decidit anteposar-la als meus interessos personals. Als meus 33 anys no sé que vol dir això exactament. La vida com sempre em sorprendrà i li donarà una resposta a aquest interrogant. Mentrestant, m’ofereixo per ajudar en aquelles iniciatives catalanistes que vulguin comptar amb la meva humil ajuda.

Avui 21 de maig es celebra a Xile el Dia de les Glòries Navals, efemèride xilena que commemora el Combat naval d’Iquique, ocorregut al 21 de maig del 1879 a on va morir el xilè Artur Prat Chacón (de besavi català) a l’enfonsar-se l’Esmeralda, vaixell de guerra xilè a mans de la flota naval peruana el capità del qual era Miguel Grau Seminario (d’avi català d’origen de Sitges).

Ambdós són considerats vertaders herois a Xile i Perú. Miguel Grau va ser triat a finals del segle XX el peruà del mil·lenni. Artur Prat – per lliurar sense dubtar – la seva vida per Xile és l’heroi nacional per excel·lència.

Com a patriota que sóc, aquests passatges de la Història a milers i milers de quilòmetres de Catalunya, em fan sentir-me encara més català i més cosmopolita. Perquè més enllà de si Catalunya algun dia serà independent o no, el que ningú ens podrà treure és l’orgull i la satisfacció de sentir-te de la teva terra. I jo em sento català per sobre de tot i posaré el meu petit gra de sorra per mantenir l’excel·lent imatge que es té dels catalans arreu del món.

En un món cada cop més globalitzat, els catalans hem de prendre nota d’avis i besavis de Graus i Prats i gaudir de les oportunitats que arreu del món estan sorgint pels agosarats i aventurers.

Gràcies al Marc, conec un nou bloc per a seguir aquesta campanya online. Es tracta del bloc de Saül Gordillo. En la primera visita que hi faig llegeixo una reflexió sobre les videoeleccions a la xarxa. I és que ningú ja no pot parar la importància del vídeo a la xarxa durant les campanyes electorals.

Si, si... ja estem oficialment en campanya! Crítiques, promeses, encaixades i banys de masses... els polítics més que mai presents en tots els mitjans. I a Internet? A cada nova campanya el desplegament de la xarxa és major: webs oficials i no oficials, blocs, xats, vídeos, emails... tot per ajudar-nos a prendre la difícil decisió d'escollir els nostres representants als municipis durant els propers 4 anys... Els polítics saben que hi haurà un gran nombre de persones informant-se a la xarxa de les propostes electorals. I un dels llocs per on la gent començarà aquesta feina és al cercador Google. Tenint en compte això, els enllaços que ofereixi el buscador seràn la clau per a començar a definir la imatge que donem a la web.

Per tant, serà molt important que el primer enllaç que es trobin condueixi allà on el candidat millor pot controlar la seva imatge: a la web oficial del candidat. Els enllaços patrocinats també poder ser importants, sobretot en cas que als primers enllaços no aparegui la web del candidat o bé en els casos que es busquin els rivals directes. No està de més que quan algú busqui informar-se, per exemple, de Jordi Hereu, aparegui un enllaç patrocinat a la web oficial de Trias. D'aquesta manera, l'opositor troba presència en un espai que, en principi, no era seu. O bé, també, candidats menys coneguts per a donar-se a conèixer mentre es busquen els candidats més populars...

Com utilitzen els polítics catalans aquesta porta d'accés als seus continguts? 

Si cerco: Jordi Hereu...

La primera entrada que trobem del candidat socialista és la de Wikipedia seguida de les seves aparicions a la página de l'Ajuntament de Barcelona com a alcalde.

Si cerco: Xavier Trias...

El que veiem és l'accés a notícies de Trias en un enllaç a la pàgina de CiU i més notícies, aquest cop a mitjans de comunicació.

Si cerco: Jordi Portabella...

Visca! el primer candidat a on trobo en primer lloc la seva web personal i amb domini propi.

Si cerco: Imma Mayol...

Mayol també ens porta en primer lloc a la seva web personal.

Si cerco: Alberto Fernández-Díaz...

També al web personal. I no només això, sinó que també inclou un enllaç patrocinat a Vota al partido popular, que unifica el discurs electoral del PP per a totes les eleccions municipals que s'esdevenen a l'estat.

M’he permès el luxe d’estar una setmaneta al Silicon Valley. Amb l’Ariel Guerzensvaig– soci i company a Multiplica- hem pogut presentar un estudi que hem fet sobre com persuadeixen a la xarxa les principals botigues online a la mateixa Universitat d’Stanford dintre del Persuasive Technology 2007

He tinc també la possibilitat de passar-me per l’Ad-Tech (uns dels principals esdeveniments de publicitat interactiva) i el HCI (probablement el més rellevant esdeveniment en experiència d’usuari i usabilitat). També he tingut reunions a diferents tipus d’organitzacions i professionals.

M’ha sobtat dues coses:

1. Amb l’excepció de la gent d’Xperiencie consulting (excel·lents competidors de Multiplica), no m’he trobat cap més català o espanyol amb 3 esdeveniments rellevants que hi ha sobre el món d’Internet al món. He conegut suïssos, finlandesos, holandesos, austriacs, francesos o anglesos. I una conclusió a la que un arriba és que els catalans ens passegem ben poc i perdem la oportunitat d’adonar-nos quan senzill és internacionalitzar-se i fer negocis amb una perspectiva global.
   
   
2. No hi ha color entre la manera de fer negocis dels nord-americans i els catalans. Al Silicon Valley es va al gra i les reunions serveixen per encarar directament l’objecte de la reunió. El temps és or i la puntualitat és un requisit indispensable per fer negocis. L’actitud no és ‘de veure que m’explica aquest tio’. No estan a la defensiva i l’actitud és clarament engrescadora. No dubten en felicitar-te pel que estàs fent o per dir-te les ganes que tenen de fer negocis amb tu. Els negocis són negocis i van directes a aconseguir el que es proposen. Això de ja m’ho pensaré o ‘dona’m temps’ no existeix. M’interessa o no m’interessa. Si m’interessa, la pregunta és: quan pots començar?. Els projectes són clarament global i han de ser ambiciosos. No interessen, en cas contrari.

Això em recorda quan important són els aspectes culturals per competir en un món electritzant. Els catalans no ens quedem enrere. Uns mesos a Xile m’han fet conèixer una cultura que es troba a les Antípodes de la cultura de fer negocis al Silicon Valley. Això, tindrà les seves conseqüències en el futur. O competeixes per costos. O competeixes per imaginació, globalitat i VELOCITAT.

El marketing polític s’està transformant amb l’arribada d’Internet. Però, no a casa nostre. I tot pinta que el gap entre el que s’està fent als Estats Units i a Catalunya serà cada cop més gran.

El motiu és bastant flagrant: els calers. I és que Internet és una font d’ingressos increïble que està democratitzant els donatius que reben els partits polítics i fent que hi hagi empreses de serveis a Internet com Multiplica que s’especialitzin només en marketing polític a la xarxa i apostin supeditant part dels seus honoraris als donatius online que aconsegueixen les seves campanyes online. Com es cita en l’article publicat avui per Cinco Días 'A un paso de la campaña electoral sin carteles' (i on surto esmentat), Obama ja ha replegat 6,9 milions de dòlars de 50.000 donacions online.

Aquí, fins que el model de finançament dels partits polítics no canviï i es permetin els donatius en línia, Internet seguirà veient-se com una obligació, una despesa i no una inversió. I seguirem a anys llum del recorregut que Internet pot tenir en la política.

He tingut la oportunitat aquests dies d’assistir al Dia de l’Emprenedor organitzat per Barcelona Activa. Només puc reproduir les famoses dues paraules d’un torero espanyol: ‘Im-Presionante’: Pel seu format, els seus continguts, els seus ponents, la seva audiència, la seva frescor, la seva gratuïtat , la manera en que ens ajuden a fer network, la seva simpatia i la seva gent.

Catalunya seria una altre si totes les entitats s’assemblessin una mica a Barcelona Activa. Conec l’entitat com a client, proveïdor, docent o company de viatge des de fa anys i només en puc parlar coses bones. Barcelona Activa és un cas d’èxit que s’hauria d’explicar a les escoles d’administració pública per què aporta un valor estratègic, clar, contundent, amb gent amb ganes i il·lusió. Barcelona i Catalunya necessiten entitats que provoquin la ciutadania i estimulin les nostres ganes de ser millors com a individus i com a societat i Barcelona Activa n’és el seu màxim exponent,

 Per això, I love Barcelona Activa. Mil gràcies.